Un mal dia per a la premsa

Avui, 24 de febrer, és sens dubte un mal dia per a la premsa. Avui hem sabut que l’edició impresa del diari Público tanca aquest diumenge i que el diari La Mañana ha presentat un concurs de creditors. Són dos exemples més de la greu crisi que afecta la premsa escrita, que no tan sols és financera.

El diari Pùblico, l’edició digital del qual podria sobreviure -ja que compta amb 5,5 milions d’usuaris únics i se situa com la quarta web d’informació general de l’Estat-, arribarà als quioscos per darrera vegada aquest diumenge després que l’empresa editora, Mediapubli, no hagi aconseguit els inversors suficients per tirar endavant,

La manca de finançament és un problema comú a moltes empreses, siguin del sector que sigui. Avui dia tots els mitjans de comunicació passen per dificultats en major o menor escala. A les comarques de Lleida destaca el cas de La Mañana, que aquest divendres ha reconegut un deute de 5 milions d’euros (xifres que constarien al concurs de creditors presentat) i ha anunciat que ha d’acomiadar una dotzena més de treballadors, que se sumarien a la desena que van deixar el diari degà de Lleida a finals d’any.

El seu futur, però, a diferència del de Público, encara és incert, tot i que la intenció de l’empresa és seguir endavant. Menys clar ho deuen veure els seus proveïdors i, sobretot, els seus treballadors, que fa mesos que no cobren.

Com a professional del sector vull manifestar el meu suport als companys periodistes el lloc de treball dels quals perilla i reclamar un cop més un debat sobre el futur de la premsa, que sense cap mena de dubte passa per adaptar-se als nous temps i a les noves formes de comunicació.

2012, un any amb futur?

Encetem un nou any, el 2012, l’any de la fi del món segons el calendari maia. Si bé el món encara gira –si no aquesta revista ja no hauria vist la llum- i esperem que no arribem mai a comprovar si es fa realitat aquesta profecia –de la qual també en va parlar Nostradamus. Fins i tot si fem cas omís d’aquestes creences, ningú no negarà que el nou any no pinta gaire bé. La greu situació econòmica mundial i la crisi financera que l’han provocada encara no han tocat fons i potser sigui enguany quan ho fem. Tant de bo! Perquè un dels anhels que encapçalen els desitjos de la majoria de nosaltres és veure el final del túnel en què ens trobem i començar a remuntar d’una vegada per totes.

No sabem si realment el 2012 serà l’any de la fi del món –esperem que no-, però per a molts ho serà. Ho serà perquè serà un any que passarà a la història –el temps dirà si tenim o no raó- per ser un dels més durs arreu d’Occident, on els governs hauran de fer mans i mànigues per calmar els mercats i superar la crisi de l’euro.

No sabem gaire d’economia i som incapaços de fer una acurada anàlisi de la situació a fi de predir què ens espera, però tal com hem acabat el 2011 no podem pas esperar que aquest 2012 sigui millor. Tot i que és el que més ens agradaria, creguin-nos. Tenim nou governant recent estrenat, el senyor Rajoy, i un nou gabinet econòmic per reflotar la situació que, no ho dubtin pas, passa per demanar esforços als més humils, a la classe treballadora, que és la que més pateix la crisi. En són una bona prova l’anunci de l’augment de l’IRPF i l’IBI anunciats pel nou Executiu abans d’acomiadar l’any. Per què no reclamen més sacrificis als que més tenen, que al cap i a la fi són els que més es van enriquir en l’època de les vaques magres? Sigui com sigui, Mariano Rajoy seguirà els passos de Rodríguez Zapatero i seguirà les directrius que marqui Europa per evitar patir la mateixa sort que Grècia o Portugal. Els mercats seguiran assetjant-nos.

Aquí a Catalunya, que sempre havia presumit de ser el motor d’Espanya, la cosa no pinta millor. El govern de Mas ja va acabar el 2011 amb l’anunci d’una nova retallada del sou dels treballadors públics, l’increment d’algunes taxes i la creació de noves –com l’euro de les receptes mèdiques o la taxa turística- per recaptar el necessari a fi d’evitar que el vaixell, que està força tocat, s’enfonsi. A més, el govern va retenir als seus empleats l’IRPF d’una paga extra que encara no havia cobrat i va ajornar el pagament a proveïdors… No podem pas ser optimistes perquè tot plegat fa molta, molta pudor.

Donaríem el que fos per albirar, de lluny, què ens espera els propers mesos: augment d’impostos? Més retallades? Supressió de prestacions socials? L’estat del benestar trontolla i la salut mental de la nostra societat està ferida de mort: els que encara tenen feina temen perdre-la, els que ja l’han perduda tremolen només de pensar que esgotaran el subsidi d’atur, els que ja no perceben ni un sol euro no es volen ni imaginar com se les empescaran per continuar endavant… No queda gaire espai per a l’optimisme. Així que… sí, és fàcil de pensar que els maies potser tenien raó amb les seves prediccions. Potser el que van predir sigui la fi d’una era, la del capitalisme pur i dur, en lloc de la fi del món. Esperem analitzar-ho l’any vinent.