Gaudim d’una bona salut mental?

Photo by Joanne Adela Low on Pexels.com

La nostra salut mental, com a societat, avui és pitjor que abans de la pandèmia. Ho afirmo categòricament. La realitat que ens ha tocat viure a causa del coronavirus ens ha passat factura a tots en major o menor mesura. Hi ha algú que pugui dir que el darrer any i mig el seu benestar emocional no ha trontollat en cap moment? No en va les administracions decideixen parar-hi atenció i dedicar-hi més recursos (encara insuficients) o s’ha decidit dedicar-hi La Marató de TV3.

Ara fa un any, vaig tocar fons. No pas perquè la tardor s’albirés més negra del que havíem imaginat, sinó per altres que no venen al cas. Va ser el moment més dur de tota la pandèmia per a mi i crec que ho devia ser per molta altra gent. Tant és així que vaig tenir clar de què parlaria el reportatge de l’especial de Nadal de ‘Nova Tàrrega‘: el dedicaria a mirar d’explicar com ens afectava emocionalment la pandèmia per oferir acompanyament als nostres lectors i, de passada, alguna eina per gestionar aquest daltabaix emocional. No va ser una pensada només meva, perquè de sobte els mitjans de comunicació van començar a parlar de la necessitat de vetllar per la salut mental de la població. El resultat fou un treball terapèutic, que a mi em va ajudar a seguir remant, a intentar trobar el costat positiu de tot plegat (que hi és) i a acompanyar les persones que més han patit la pandèmia amb millors eines de les que tenia.

Els darrers dies, em motiu de la commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, hem pogut veure treballs que incideixen en els efectes negatius de la pandèmia en la salut mental del nostre jovent. I és que la Covid-19 ha agreujat la situació en una edat ja de per sí prou complexa. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya. Els testimonis que ens van oferir els protagonistes del 30 minuts titulat Buscant la sortida eren colpidors i dibuixaven un escenari duríssim. Cal cercar les eines i posar els recursos necessaris per revertir, o com a mínim apaivagar, la situació. Hem d’exigir-ho com a individus i com a membres de la societat.

Però el dia a dia no només s’ha fet més costa amunt per als nostres adolescents i joves. S’hi ha fet per a tots. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional. També, la separació de les persones estimades que han patit moltes persones grans. Per protegir-les, elles que durant l’etapa més crua de la pandèmia eren la baula més feble de la cadena, les vam blindar a les residències i són qui, per nassos, més estrictament ha complert les mesures de distanciament social per aturar els contagis. L’efecte haurà estat devastador. Quantes mans s’hauran quedat per agafar, quantes abraçades s’hauran quedat per donar? No tinc cap dubte que, en general, el personal d’aquests centres treballa amb gran professionalitat i ofereix un tracte exquisit als residents. Però dubto que pugui omplir el buit que deixa la relació amb els éssers més estimats.

Ara fa un mes, tan bon punt el Govern va anunciar que tornava a permetre les sortides dels usuaris de geriàtrics vaig demanar cita per anar a veure el meu pare amb els nens. Com jo, tantíssimes altres famílies. Aquella sortida, però, era especial perquè Salut també havia anunciat que permetria que els avis i els seus familiars es poguessin abraçar i estimar. Mentre esperàvem el meu pare vam veure com un senyor rebia la seva mare, molt velleta i en cadira de rodes. Per la seva reacció, devia fer força que no es veien i ella, molt ben informada, encara no havia creuat el llindar de la porta implorava que el fill li fes un petó. Un petó que, com a mínim, no es produïa des del març del 2020. Un petó que el seu fill, potser per desconeixement o potser per por, no gosava donar-li i que ella s’esforçava en argumentar. “Ho he vist a les notícies!”, li repetia. La seva insistent necessitat em va arribar al cor.

És un exemple més de com de fràgils ens hem vist des que va esclatar la pandèmia. Un exemple més que posa sobre la taula que quan parlem de salut hem de tenir ben present la nostra ment i sobretot que ja és hora que deixem enrere els estigmes i etiquetes amb què sobrecarreguem les persones que es veuen afectades per un trastorn o malaltia mental. Potser avui siguin elles però demà poden ser el nostre fill, la nostra mare, el nostre company… o nosaltres mateixes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: