El 4 de juny passat vaig assistir al meu primer concert multitudinari des que va esclatar la pandèmia. En tenia moltes ganes, moltes. Un moment que marcaria un punt d’inflexió en aquest malson que hem viscut. El concert de Fito & Fitipaldis va anar la mar de bé, però em va permetre constatar (una vegada més) com ha canviat la nostra manera de comunicar-nos els uns amb els altres i, també. la nostra manera de viure. I al meu parer no sempre a millor. Partint del punt de vista que quan estem pendents del mòbil “ens perdem” coses que passen al nostre voltant, escrivia aquesta reflexió sobre el pas del temps a la meva columna bimensual a Premsa Comarcal.
Us convido a rellegir l’article, que començava així:
“La vida se nos va tan rápido / No hay tiempo de sentir el vértigo / A veces duele más que un látigo / Vivimos bajo un cielo hermético”, canten Fito & Fitipaldis a la tornada de Cielo hermético un dels temes del seu darrer disc, que duu per títol Cada vez cadáver, en la gira del qual tants pavellons omple. El gran Fito Cabrales (confesso que en són molt fan) sovint reflexiona a ritme de rock’n roll sobre el pas del temps a les seves cançons, dissertacions que potser costin d’entendre quan tens tota la vida per davant.
Podeu llegir-lo aquí
Entre blanc i negre 
Deixa un comentari