Petites frases cèlebres

La meva petita filòsofa

La meva petita filòsofa

“La mare no en sap”. És la primera frase completa que fa un parell de mesos va pronunciar la meva filla Ares. Des d’aquell dia que es va passar un quart d’hora de rellotge recordant-me que no me’n surto a l’hora de fer bombolles de sabó amb les mans (una atracció que li ha descobert son pare, tot sigui dit de passada) la seva capacitat per articular el llenguatge m’ha deixat perplexa o, si més no, m’ha dibuixat un somriure als llavis desenes de vegades. Sabia que ser pare o mare és moltes coses, però no m’imaginava que fora redescobrir el món (a través dels ulls d’aquesta personeta) de nou.

Potser a molts us sembli una ximpleria, però he decidit recollir en aquest bloc les frases més ocurrents i xocants amb què ens delectarà d’ara en endavant la nostra filla. Sé que no és especial, que és com la resta de nens i nenes de la seva edat, però és la meva.

Dijous, 17 de novembre de 2016. Després d’uns quants episodis de polls a l’escola i tipa que li inspeccioni els cabells cada dos per tres, un dia tornant de l’escola l’Ares em pregunta com es contagien aquests “animalets”. Després d’explicar-li, em pregunta:

Així, mare, si em faig un ‘selfie’ amb una amiga puc agafar polls?

Dissabte, 5 de novembre de 2016. Parlem sobre el seu germà petit, de com ens ha canviat el dia a dia a tots plegats i de quant l’estimem, així com dels motius pels quals “el pare i la mare el vam anar a buscar” i ella em corregeix:

Però mare, no el vau anar a buscar! Que no recordes que el vas tenir tu?

Dissabte, 10 de setembre de 2016. Tinc una filla que és una velleta! Deixo son germà ja vestit al cotxet al rebedor de casa preparat per sortir de passeig mentre ella es vesteix i jo m’acabo d’arreglar i va i m’engalta (i que consti que casa nostra no excedeix els 90 metres quadrats!):

Mare, vols dir que és bona idea deixar el nen sol?

Divendres, 1 de juliol de 2016. Som a prendre alguna cosa després de la jornada laboral, l’Ares, jo i el seu tiet. Ell li diu, en broma, que si ens pagarà el beure ella i l’Ares respon sense pensar-s’ho dos cops:

Tiet, jo sóc pobra, perquè no tinc diners!

Dimarts, 14 de juny de 2016. Un migdia que l’Ares dina a casa de la seva àvia havent dinat té moltes ganes de jugar tot i que la padrina està cansada i més voldria fer una becaina. L’Ares li demana que no s’adormi i ella li respon que està molt cansada. La resposta de la nena la deixa de pasta de moniato:

Padrina, els cansats fan la feina!

Diumenge, 24 d’abril de 2016. Som a casa tots tres. L’Ares és al despatx jugant, on també hi ha son pare. Entro jo i començo a fer-li pessigolles i pessics a son pare perquè fa una estona m’ha fet un bon ensurt. Ella s’aixeca decidida, es posa entre son pare i jo i ens diu:

Pareu ja! Que vosaltres dos sou els pares!

Dissabte, 21 de novembre de 2015. Mentre esmorzem repassem com es diuen (amb nom i cognoms) els amiguets de l’Ares i diversos membres de la família. Em pregunta quins cognoms té el seu cosí Marcel i en sentir que de segon cognom es diu Carreres exclama:

Clar que es diu Carreres, el Marcel! Li encanten els cotxes i les “carreres”!

Divendres, 6 de novembre de 2015. Som a casa tots tres jugant abans d’anar a dormir. L’Ares fa de perruquera i nosaltres som els clients. Agafa unes pintures imaginàries, fa que maquilla son pare i li diu

Pare, et maquillo com un ogre. Però tranquil que seràs un ogre bo, com l’Shrek.

Dissabte, 24 d’octubre de 2015. Li explico a l’Ares que d’aquí a uns quants dies està convidada a la festa d’aniversari d’una amigueta, però que jo no la hi podré acompanyar perquè em toca treballar. I abans no li pugui dir res més deixa anar tota indignada:

I què et penses? Què hi he d’anar sola?!

Divendres, 23 d’octubre de 2015. Estem jugant amb les nines de l’Elsa i l’Anna de Frozen. Em miro la que fa més temps que tenim i dic: “Ares, a aquesta nina li hem de rentar la cara sens falta”. Ella replica:

No, mare, que si li rentem la cara li marxarà el maquillatge!

Dimarts, 6 d’octubre de 2015. Últimament els éssers fantàstics (bruixes, fantames, monstres…) estan d’actualitat a casa nostra. El darrer cop, ahir a la nit mentre l’Ares es rentava les dents després de sopar. Estava davant del mirall raspallant-se les dents quan s’assenyala els ullals i em deixa anar:

Mare, mira, tinc dents que s’estan convertint en dents de monstre!

Divendres, 25 de setembre de 2015. Hem anat a la perruqueria a posar-nos guapes perquè és festa major al poble, però també perquè ens convenia, i força, a totes dues. Així que aprofito i dic que em facin les celles. L’Ares controla els passos de la perruquera i quan ja m’ha posat una bona línia de cera a les celles em diu:

Mare, ara tens celles de bruixa.

Dimarts, 11 d’agost de 2015. Som a casa revisant la robeta de l’Ares de quan era un nadó acabat de néixer per deixar-la a una amiga que aviat tindrà una filla i en ensenyar-li el seu primer xandall (era de la talla 1 mes) l’Ares em pregunta:

Mare, que tan petita ja feia psicomotricitat?

Dijous, 6 d’agost de 2015. L’Ares i son pare s’han dutxat plegats. Surt de la dutxa, l’embolico amb la tovallola i me l’assec a la falda sobre el llit. Mentre s’eixuga les cames, ella es descobreix el borrissol i exclama:

Apa pare, m’has deixat pèls a les cames!

Dimecres, 8 de juliol de 2015. Jugant a la piscina amb el seu tiet, l’Ares sense voler li va donar una puntada en una part delicada. Llavors la seva tieta li va dir que no passava res però que havia de vigilar perquè si no el tiet no podria tenir fills i ella va respondre:

Tieta, clar que el tiet no podrà tenir fills! És un home!

Dilluns, 6 de juliol de 2015. Fa una bona temporada que abans d’anar a dormir revisem uns llibres sobre la història de Catalunya il·lustrats per Pilarín Bayes. Anit era el torn de l’atles il·lustrat que, entre altres, inclou un mapa amb els castells de l’època medieval que es conserven a Catalunya. Se’m va acudir de ressaltar el castell de Cardona (el meu cognom) i de dir-li a l’Ares que havia estat propietat de la família, que havia estat nostre. Però l’argument no la va convèncer gens ni mica perquè sense pensar-s’ho em diu:

Au mare, no m’enganyis! Tu no has tingut mai un castell!

Dimecres, 1 de juliol de 2015. Aquest matí s’ha presentat la Guàrdia Civil a casa preguntant per una veïna problemàtica que tenim al poble (s’havien confós de bloc de pisos) i quan l’Ares li ha preguntat a son pare qui eren aquells senyors i què volien i ell li ha explicat la seva resposta immediata ha estat:

Pare, jo m’he portat bé!

Dimarts, 9 de juny de 2015. Som a la terrassa estenent roba i fent-la petar. Li explico a l’Ares que he anat al metge. Ella em mira preocupada. Aleshores me l’assec a la falda i li explico que no ha de patir per res perquè són “coses” de poca importància i ella respon:

Mare, t’estimo tant que vull que et moris quan siguis molt velleta!

Dissabte, 6 de juny de 2015. Comença a donar bo cruspir-se un gelat per refrescar-se i en comprem un parell amb la idea que l’Ares comparteixi el gelat amb son pare o amb mi, però ella no hi està d’acord i proposa:

Compartiu vosaltres!

Dissabte, 23 de maig de 2015. Dissabte a la tarda vam anar una estona a la plaça a jugar i allí vam coincidir amb una veïna del poble que estava completament afònica, tant que no podia articular ni un sol so. M’havia semblat que l’Ares no hi havia donat cap mena d’importància perquè no n’havia fet cap comentari. Fins a l’hora de marxar em pregunta:

Mare, com és que a la mare de la Mar se li ha quedat la veu encallada?

Dissabte, 4 d’abril de 2015. Hem anat d’excursió a Catalunya en Miniatura, però a l’Ares els castells que s’hi poden veure a escala no la impressionen tant com el castell de Montsonís, que ha visitat fa poc amb l’escola. Mentre resseguim la ruta, son pare li pregunta si no li agraden els castells que veiem. La seva resposta:

…en aquests castells no hi podem entrar!

Dissabte, 4 d’abril de 2015. Després de la visita a Catalunya en Miniatura, ens n’anem al mirador de l’aeroport del Prat per gaudir com canalla veient aterra els avions. En veure i sentir el primer, l’Ares es posa les mans al cap i em crida:

Mare, vigila que si cau…!

Dissabte, 4 d’abril de 2015. Hem anat d’excursió a Catalunya en Miniatura, però a l’Ares els castells que s’hi poden veure a escala no la impressionen tant com el castell de Montsonís, que ha visitat fa poc amb l’escola. Mentre resseguim la ruta, son pare li pregunta si no li agraden els castells que veiem. La seva resposta:

…en aquests castells no hi podem entrar!

Dissabte, 28 de març de 2015. Intento explicar-li a l’Ares que avui potser trobarà un dels seus tiets una mica trist perquè ho ha deixat estar amb la nòvia. Ras i curt li dic que han trencat:

Què han trencat?

Dijous, 19 de febrer de 2015. Vull acostumar l’Ares que, per sistema, sempre que arribi a casa de l’escola dugui les carmanyoles a la cuina i deixi la motxilla al seu lloc. Avui mentre li mano aquestes feinetes…

Mare, que només tinc dos mans!

Dimecres, 18 de febrer de 2015. A la família en molt poc temps hem enterrat l’avi i el tiet del Xavi. Després que la meva sogra m’expliqui que la cosina del Xavi ha hagut d’anar al metge perquè tenia unes bones angines l’Ares pregunta:

Padrina, la Miriam també es morirà?

Dimecres, 11 de febrer de 2015. En tornar a casa, de cop i volta, em pregunta:

Mare, per què no et puc dir Lourdes com tothom?

Dimecres, 4 de febrer de 2015. Normalment a casa no encenem el televisor als matí fins que hem esmorzat i, quan ho fem, acostuma a ser per veure dibuixos animats. Ahir, però, veient el paisatge tot cobert de blanc, vam obrir-lo només llevar-nos per saber la previsió meteorològica, un espai que acostumem a mirar al vespre. Mentre nosaltres estem pendents de la nevada, l’Ares ens pregunta:

Com és que han canviat l’home que explica si plourà o no?

Dijous, 22 de gener de 2015. A l’escola fan el projecte dels pollets i per això l’Ares es va oferir a portar-ne uns quants (li va explicar a la seva mestra que el seu tiet tenia una granja de gallines i que podia aconseguir pollets també). Doncs bé, els animalons són l’atracció de la classe. Aquesta nit l’Ares s’ha despertat somiant que se li havien escapat els pollets i els buscava per l’habitació. L’endemà en llevar-se, son pare i jo fèiem broma de tot plegat i ella va i respon indignada:

No fa “ninguna” gràcia!

Dimarts, 20 de gener de 2015. Hi ha frases que t’arriben al cor. La d’avui nés una. No perquè sigui molt bonica o elaborada sinó perquè demostra la innocència i la naturalitat amb la qual són capaços d’entomar les males notícies els nens. Aquest dimarts a casa el recordarem per ser un dia molt trist perquè el tiet Josep ens va deixar de manera sobtada i molt poc temps després que ens haguéssim d’acomiadar del padrí Josep (a qui l’Ares anomenava “iaio”). Com que la rutina es trasbalsaria moltíssim, abans de marxar cap al tanatori li explicava a l’Ares què havia succeït i perquè ens veuria tristos a tots plegats. Després de captar de qui li estava parlant (semblava com si no li quadrés que el tiet hagués mort. És clar, a la seva edat encara no tocava!), l’Ares va fer una pausa i finalment em respon:

Mare, ara el iaio ja no estarà sol al cel!

Dilluns, 5 de gener de 2015. Quan anava a treballar he fet parada a Mollerussa per deixar l’Ares amb la meva mare aprofitant que totes dues feien festa. Per fer el camí de Vallfogona a Mollerussa passo pel camí asfaltat dels Arcs, on a peu de carretera hi ha una finca on guarden un ramat de corders. Normalment quan passem els bens han sortit a pasturar. Però aquest cop estaven tots (i n’hi ha un bon grapat) amuntegats a la porta esperant el pastor. En veure’ls l’Ares exclama emocionada:

Mira mare, avui està “a tope” de corders!

Dilluns, 15 de desembre de 2014. En tornar cap a casa semblava que es volia posar la boira i en sortir al carrer l’Ares em diu que hi havia fum al carrer. Jo li vaig respondre que no era fum, que era la boira. Llavors ella em va demanar què era la boira. La meva resposta va ser que “són núvols que baixen fins al terra” i ella va exclamar:

Són núvols que cauen del cel?!

Dijous, 11 de desembre de 2014. Al vespre en arribar a casa, son pare (que al migdia havia vist la classe de l’Ares que sortia de l’escola) li pregunta per saber on havien anat. Ell insisteix davant el silenci de la petita, que, després que son pare li demanés per la sortida sorpresa una quants cops, acaba responent:

Pare, se m’ha menjat la llengua el gat!

Dissabte, 29 de novembre de 2014. Som a la cuina esmorzant i, com qui no vol la cosa, en un obrir i tancar d’ulls passem de parlar de per què les pinyes tenen burxes com els cactus al cementiri (on de vegades n’hi ha, de cactus). Llavors l’Ares em pregunta: “Què és el cementiri?”. Li responc: “El cementiri és el lloc on enterrem les persones que es moren”. Llavors em diu:

Mare, jo no em vull morir!

Dilluns, 17 de novembre de 2014. Mentre sopem comentem l’excursió que van fer els nens d’Infantil de l’escola. L’Ares està emocionada explicant-me quins animalets van veure a l’ECA de Vallfogona. Me n’anomena un, un altre… i arriba als pollets. Llavors em pregunta:

Saps de quin color tenen pintat el bec els pollets?

Dissabte, 4 d’octubre de 2014. El dia que l’Ares complia 3 anys, mentre esmorzàvem, li pregunto: “Avui que és el teu aniversari, que ens pagaràs un cafè a mi i a les mares dels teus amics?”. L’Ares es manté uns segons en silenci i finalment respon:

Mare, no em puc gastar tots els diners. N’hem de guardar!

Dimarts, 16 de setembre de 2014. Fa només dos dies que ha començat a l’escola “dels grans” i ja ha incorporat coses de “nens grans”. Després d’explicar-me que aquesta tarda s’havia casat amb un amic seu, l’Ares em demana que li tregui les joguines de la bossa per jugar mentre es banya. Jo, com que volia anar per feina li dic que em costa i que no les trauré pas totes. Aleshores va i em solta:

Va, que tú puedes, mare!

Divendres, 5 de setembre de 2014. Nua mirant-se al mirall en sortir de la banyera mentre li desfeia els embulls dels cabells va i em solta:

Les meves popetes són petites i no m’agraden.

Dijous, 4 de setembre de 2014. Mentre es posava al llit després d’haver tafanejat els llibres de l’escola, l’Ares m’explica que que té ganes de tornar a l’escola. De sobte, fa una pausa i em diu que si algun nen la pega farà que li demanin perdó. Jo li contesto que “ben fet, però que espero que no la pegui ningú” i ella respon:

Jo també, mare.

Dissabte, 30 d’agost de 2014. Tornant cap al poble al capvespre em solta una d’aquelles preguntes complicades de respondre:

Mare, per què el sol ara és de color taronja i no groc?

Dijous, 29 de maig de 2014. La frase que comparteixo avui no és enginyosa, ni tan sols té gràcia, però és la més bonica del món. És el millor regal d’aniversari que em podia fer la meva petitona, encara que arribi amb dos dies de retard. Ja era al llit i just abans de fer-li el petó de bona nit, m’abraça i diu:

T’estimo molt!

Diumenge, 16 de març de 2014. En llevar-nos li dic a l’Ares: “Vinga, que avui el Marcel (son cosí) ens paga l’esmorzar!”. I ella em respon:

No, que el Marcel és massa petit i no té diners!

Dilluns, 10 de març de 2014. Sense solta ni volta després de fer el “pipí de bon dia” que en diem, va i em solta (d’aquí, a la famosa i temuda pregunta “d’on vénen els nens” hi va no-res):

Mare, saps que els nens porten penis?

Diumenge, 23 de febrer de 2014. Mentre son pare li posava l’abric i un mocador al coll, sento que l’Ares li diu al Xavi:

Pare, així no! Posa-me’l lligat com una padrina!

Diumenge, 26 de gener de 2014. Ahir vam passar un dia genial a casa d’uns amics. Els grans gaudint del menjar i la bona companyia i els petits, del joc. Estaven tan aficionats jugant que es van saltar a la torera la migdiada. I, és clar, arriba un punt que no saben què els passa. Una amiga es mira l’Ares, que s’arraulia a la meva falda, i em diu: “Diria que té son, oi?”. La meva resposta fou: “Crec que sí”. I l’Ares replica:

Jo crec que no.

Dimecres, 25 de desembre de 2013. En fer cagar el Tió a casa de la padrina, la soca obsequia l’Ares i el seu cosí amb un paquet una mica gros. L’Ares en veure’l exclama:

Oh, ha hagut d’empènyer molt aquest Tió!

Dimarts, 17 de desembre de 2013. Per aquelles dates estava malalta, ara no recordo què tenia, però el cas és que vaig anar al metge i li ho explicava a l’Ares. Ho feia per evitar que cada cop que hi anem amb ella es posi a plorar només d’entrar a la consulta. Després d’escoltar-me atentament, em pregunta:

Mare, i tu que has plorat?

Dissabte, 14 de desembre de 2013. S’acostava el Nadal i hem anat tota la família de compres per agafar idees per decorar casa nostra. Entrem en una botiga de decoració on ens reben uns quants Tió i es veu que n’hi havia un que portava la barretina sobre els ulls. Nosaltres no ens n’havíem adonat però l’Ares només entrar a l’establiment exclama:

Mare, pare, aquest Tió no hi veu!

Divendres, 13 de desembre de 2013. Aquest dia em vaig endur l’Ares a un acte que es feia a la Sala d’Acte de l’Ajuntament del poble, al vestíbul del qual hi resten exposats els gegants. Mentre érem allí, li van agafar ganes d’anar al lavabo i ens van adreçar als serveis que hi ha a la planta baixa. Aleshores va i diu tota emocionada:

Apa, els gegants també tenen lavabo!

Dimecres, 11 de desembre de 2013. Estem mirant vídeos de la Peppa Pig a la tauleta i topem amb que no es carrega. Jo, ximpleta de mi, pensant-me que m’entendria millor li dic: “Ens hem d’esperar per veure el vídeo que la tauleta està pensant” i ella va i em contesta:

S’està carregant, dona!

Dilluns, 9 de desembre de 2013. Sóc a l’habitació endreçant mentre l’Ares juga amb els seus ninos i sento que diu:

Tranquils, la mare farà marxar la bruixa piruixa de seguida!

Dissabte, 7 de desembre de 2013. L’Ares ens ha sortit carnívora de mena. Si li plantes un plat de verdura al davant quan sap que de segon hi ha carn, es fa complicat fer-li menjar el primer. Per això, optem perquè es mengi una cullerada de cada plat i, de vegades, quan l’àpat s’allarga massa som nosaltres qui li dóna les cullerades de verdura i, almenys jo, intento “colar-li” més cullerades de verdura. Quan se n’adona, em diu:

Ei, que et vols colar!

Dimecres, 20 de novembre de 2013. L’Ares i jo estem assegudes a taula preparades per sopar, quan m’adono que no porta el pitet posat i li dic: “Ostras, però si m’he oblidat de posar-te el pitet, Ares!”. Ella em respon:

Estàs despistada mare!

Dissabte, 16 de novembre de 2013. Aquest dissabte al Xavi li tocava treballar tot el dia. Així que, a l’hora de tancar la botiga, l’anem a recollir i anem a sopar fora de casa. Era una mica d’hora. Les 9 en punt. I en veure el restaurant encara buit l’Ares pregunta:

Que no vindrà més gent a sopar?

Diumenge, 10 de novembre de 2013. En tornar de la ballada de gegants de Balaguer, explicava a l’Ares que anàvem a dinar a casa de la padrina i que el seu cosí no hi seria perquè estava malalt. En veure que s’entristia li vaig dir que el trucaríem per preguntar-li com estava. Una estona més tard, mentre la pujava al cotxe li demanava que s’afanyés perquè volia arribar a casa i saber si el Marc Márquez era campió del món. Aleshores va i em diu:

Mare, truquem-lo i li preguntem!

Dissabte, 9 de novembre de 2013. Quan ja marxàvem de visitar una tia meva a la residència, on les imatges de Jesús i la Verge omplen els passadissos, s’atura davant una estàtua de la Marededéu pregant i pregunta:

Qui és aquesta dona que pica de mans?

Divendres, 8 de novembre de 2013. Repassant un catàleg de joguines que hi havia per casa. Assenyala una coneguda nina amb la qual han crescut generacions senceres i em pregunta: “Mare, qui és aquesta”. Donant per fet que no sabria pas qui era li responc: “Una nina, Ares” i ella replica:

Mare, és la Barbie!

Dissabte, 2 de novembre de 2013. Havent dinat a casa de la padrina, mentre els grans fèiem sobretaula, es comença a bellugar a la trona i ens deixa anar:

Recollim nois?

Dilluns, 21 d’octubre de 2013. Era tard i tenia moltes coses per endur-me: la bossa, la carmanyola amb el dinar, la motxilla de l’Ares, les joguines que ens havien demanat a la llar d’infants… i, és clar, amb tant tràfec em vaig oblidar la bata a casa. No me’n vaig adonar fins que vaig obrir la porta de l’aula i vaig veure la resta de nens. Aleshores, a corre-cuita, vaig tornar a casa a buscar-la i en donar-li a l’Ares li diu a la seva mestra:

Maite, ja tinc la bata, veus!

Dissabte, 26 d’octubre de 2013. Dissabte passat esmorzàvem tota la família plegats a la cuina, on hi tenim un gran rellotge per no perdre pistonada al temps. En veure que un moment de l’àpat tan son pare com jo vam aixecar el cap per mirar l’hora, la petita ens demana:

Què mireu al cel?

Dimecres, 16 d’octubre de 2013. Dimecres passat l’Ares tenia sopa de peix per sopar. He de reconèixer que em va quedar massa espessa i estovada. Així que després de prendre’n un parell de cullerades li diu a son pare:

Ai, aquesta mare! Que no ha fet bé la sopa…

Dilluns, 7 d’octubre de 2013. A casa aprofitem els moments que seiem a taula per comentar la jugada, per explicar-nos com ha anat el dia, i amb la petita Ares fem el mateix. Però ella es veu que quan menja no està per brocs perquè dilluns entre les meves preguntes em va engaltar:

Mare, que estic menjant!

Diumenge, 29 de setembre de 2013. Endreçant les joguines i contes que hem deixat a ca la padrina, ma mare li pregunta a l’Ares: “On és el del Patufet, Ares?” i ella respon:

A la panxa del bou, padrina, que no hi neva ni plou!

Dijous, 19 de setembre de 2013. Després de la llar d’infants i d’acompanyar-me al súper, l’Ares pinta amb la seva àvia mentre rosega una galeta. La padrina li diu si li’n dóna un trosset…

No, padrina, que jo sóc petita i tu gran!

Dimarts, 17 de setembre de 2013. Avui he acompanyat l’Ares a la llar d’infants caminant. Només sortir de casa ens hem trobat uns parents que li han tirat unes quantes floretes. Cinc minuts més tard, quan ja arribàvem a la llar em pregunta: “Mare, què ha dit la Rossita?”. La resposta que li dono jo és: “Que ets molt guapa”. I ella em rectifica:

No, mare! Que sóc la més guapa del món!

Dijous, 5 de setembre de 2013. Després de cruspir-se fins a la darrera engruna del seu sopar i de demanar-me’n del meu un cop i un altre, li pregunto: “Ares, on t’ho poses tot això?”. I ella em respon amb tota normalitat:

A la boca, mare!

Dimecres, 28 d’agost de 2013. Referint-se a son pare mentre l’ajudava a estendre la bogada:

Pare, acaba la roba que vull veure la Minnie al tablet

Dimarts, 27 d’agost de 2013. Després de cruspir-se una bosseta de rodes:

Que ràpid s’han acabat les patates, coll…!

Be the first to start a conversation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: